Els Infants i la crisi del Coronavirus: un Mirall pels adults
EL debat que s’està generant al voltant de la tornada a l’escola dels infants és un tema en el que tothom hi hauríem de reflexionar. Qui pensi que això no li afecta perquè és una qüestió d’escoles, mestres i de famílies amb fills petits té, permeteu-me dir, poca consciència de col·lectivitat a i del bé comú. Els infants no són una “propietat” dels pares. Són el futur de la societat i de la humanitat.
La cura i protecció dels més petits és el què ha fet persistir la nostra espècie, com la de qualsevol altre animal. Ampliar la cura i protecció física a terrenys psicològics i emocionals és propi del ser humà. Així és com qualsevol persona adulta amb cert nivell de consciència entendrà els infants i la seva educació com un assumpte fonamental per a la societat i per l’evolució de la humanitat.
Amb motiu de l’epidèmia pel Covid19 s’està plantejant com serà la tornada a les escoles. Sentim a parlar de normes de distanciament, de no compartir objectes i canviar els tipus de jocs... Imaginem que tot això s’imposa acompanyat de la por al contacte físic, aprensió a objectes que han estat tocats, jocs i interaccions en la distància... Tot plegat no farà que sigui pitjor el remei que la malaltia?
Si bé la situació és complexa: pandèmia, gran crisi econòmica, incertesa d’un rebrot, noves normes, efectes psicoemocionals a la població... els infants no poden quedar al darrera ignorats com es va fer durant el confinament tancant-los a casa 45 dies! Els més clausurats, de lluny, van ser els petits i petites de les famílies. La macabra ironia, però, és que els infants no tenen risc o molt baix en aquest virus. Sobre això va expressar-se commovedorament un avi i pediatra quan es va adonar de que pel seu “egoisme” no havia sigut conscient, durant un mes, del sacrifici que estava patint el seu nét tancat a casa per “culpa seva”. La persona de risc era ell! I no el seu nét.
El temor tendeix a passar per davant de l’observació, I’ empatia i la comprensió. Un adult amb por pot causar molts errors en les seves decisions, també en l’educació dels infants. Inculcar-los-hi por és molt fàcil. A l’hora de prendre decisions sempre és important mirar una situació des de diverses perspectives. Però si afecten a les criatures s’hauria de ser molt més caut i assegurar-se de que no s’està mirant la situació només en clau d’adult.
EDUCACIÓ A L’ESCOLA: D’ON VENIM I ON SOM
Als adults ens ha costat molt de temps aprendre a educar des de la mirada ampla que compren i cuida les necessitats vitals de l’infant.
Sempre és bo recordar d’on venim i l’evolució que hi ha hagut per tenir perspectiva i per no tornar a cometre els mateixos errors.
Encara viu un bon gruix de la població que porta a les esquenes l’autoritarisme del sistema educatiu tradicional de temps passats. Era una educació que partia de la concepció de l’adult de “formar” als petits “redreçant-los” utilitzant diversos mètodes, inclosos el maltractament psicològic i l’agressió física. Ara ho veiem una brutalitat. Amb sort, els tocava algun docent que tenia empatia pels infants, però la figura del mestre (sobretot si era home) era d’una autoritat inqüestionable.
Potser alguns diran que no els ha anat pas tant malament. Bé, podem parlar d’abandonament dels estudis, fracàs escolar, traumes diversos... molt freqüent en aquells temps. Encara que tot acabi quedant en un record “perquè la vida segueix”, el que està clar és que la gran majoria dels que “no els ha anat tant malament” no acceptarien aquell tracte i forma d’educació pels seus fills i filles. Amb això està tot dit.
Després de l’educació autoritària va arribar la moderna escola activa, trencadora dels mètodes tradicionals però sovint portat per docents poc preparats, personal i professionalment.
La història ens demostra que assolir una escola de qualitat requereix molt d’estudi, observació, recursos, dedicació i autocrítica. El sistema educatiu d’avui, amb tots els seus defectes i temes a millorar, és completament diferent del d’abans. Els infants ara són respectats en la seva integritat física i emocional. Sortosament es reconeix la seva vulnerabilitat i la importància de l’etapa que estan vivint pel seu futur. Reben una educació força oberta, integrativa, participativa i amb valors democràtics. Les noves tendències valoren el desenvolupament psicoemocional de la nena o nen per davant de l’adquisició de coneixements.
Si ens preguntem quin és l’èxit en una persona les respostes poden ser ben variades. Per a nosaltres no és els estudis que tria o els ingressos que té sinó si és una persona que viu la vida en plenitud, contenta i satisfeta de ser. Quan es manifesta com un ésser comprensiu i compassiu, compromès amb la societat i la humanitat en diríem que és una persona íntegra. Aquest és l’èxit personal però també col·lectiu del que tots i totes som co-responsables. És per això que creiem que a tothom ens ha de preocupar l’educació dels nostres infants. Nostres, quant a que són els infants de la societat.
ESTEM VEIENT NOMÉS VIRUS?
La salut no és només absència de malaltia física. Quan obviem els aspectes psíquics i emocionals de la persona ens estem deixant una part molt important de la salut. Precisament la que més repercuteix en els altres, doncs és on s’edifica el fet relacional de l’ésser humà.
Tristament la Covid19 s’ha endut moltes persones. Gairebé el 88% dels morts del país han estat majors de 70 anys, dels quals un 67 % eren majors de 80 anys. Ja es sabia als inicis de la pandèmia i les xifres confirmen que és el col·lectiu que més s’ha de protegir. Tanmateix seria actuar amb negligència si, per fer-ho, desatenem i perjudiquem a un altre col·lectiu vulnerable: els infants.
Els adults de la societat hem de fer l’exercici de posar-nos en la pell de l’infant. Ens podem imaginar quines conseqüències pot tenir que aprengui a no tocar i no apropar-se als companys i companyes quan s’està desenvolupant el ser relacional que és? Que agafi aprensió a tocar qualsevol objecte que ha estat tocat abans per un altre? I per altra banda, com podran controlar això els mestres? Haurien de passar gran part de la jornada fent “d’agents de seguretat” en comptes de docents. En quin estat estaran les i els mestres a les classes?
Fem una pausa. Imagina’t a tu mateix/a amb 3 anys, si ho prefereixes o et resulta més fàcil pots recordar-te d’algun infant proper a tu. Imagina’t amb el cos petit, amb una expressió verbal limitada. Imagina la descoberta constant del món en aquesta edat. Visualitza que aquest infant és a l’escola. 5 o 7 hores al dia. Estàs allunyat dels altres nens i nenes, tens coses per jugar però la/el mestre no et deixa apropar-te a un amic o amiga tot i que vols jugar amb ells... Com et sents?... Sent que respires.
Diràs que és dramàtic? Que no cal fer aquesta visualització? Potser passa que ens és INCÒMODE.
Nosaltres en la nostra professió tractem amb persones de totes les edats, adultes i infants. Ajudem tant integralment com és possible a resoldre o alleugerir el seu dolor i malestar (físic i emocional). Sabem per experiència quant fonamental és en la vida d’una persona el contacte, tant el físic com l’empàtic i emocional. Molta part del sofriment i conflictes que té una persona adulta tenen un nucli de manca de contacte en totes les seves variants. Actualment podem dir que encara no hem vist a ningú a qui li hagin imposat el distanciament social, privat de contacte i relació normal amb els seus semblants en edats primerenques. No sabem quines conseqüències pot tenir, però podem imaginar que més aviat funestes.
Per això creiem que hem de ser conscients del grau de por que tenim a la malaltia física, en aquest cas al virus. Qualsevol decisió presa des d’aquesta por pot crear conseqüències greus si no es veuen altres aspectes.
LA “NOVA NORMALITAT” ?
Hi haurà qui, potser per quedar-se tranquil/la, justificarà les normes de “la nova normalitat” a escoles dient que són mesures temporals, només fins que arribi la vacuna. Tan sols dues reflexions sobre això: Primera que en el millor dels casos podem estar parlant d’un any o més fins que arribi un vaccí efectiu, si arriba, i per a un infant això és molt de temps. I segona, ja se’ns ha dit per activa i per passiva que aquesta no serà l’ultima pandèmia ni la més forta.
Les escoles i aules massificades sempre ha estat un disbarat: ara i abans. Només es justifiquen perquè “Invertir en educació no aporta beneficis”. Malament per la nostra part si ens hem acostumat a veure sortir d’una classe a 25 infants de P4 amb una mestra. Si la crisi del Coronavirus obliga a reduir les ràtios d’alumnes per classe, és una bona notícia!
El distanciament recomanat ha de fer que els infants disposin de més espai però no imposant estrictes i insanes normes de conducta i relació entre ells. Posem atenció en això perquè sinó es carregarà tot el pes de les mesures de protecció als infants i estarem confonent els efectes de l’epidèmia amb la falta d’inversió en el sistema educatiu. És necessari contractar més docents, més personal, disposar de testos de Covid19, crear més espais a l’escola i a fora per a gestionar grups reduïts.
Aquesta pandèmia ha evidenciat moltes coses. Una d’elles és que per protegir la població és necessari invertir més en la sanitat i educació públiques. Posar el capital per davant de les persones crea sofriment i, com s’ha demostrat, també morts.
Hi haurà una “nova normalitat” oficial en quan a conductes, esperem que temporal, però una altra que serà “la nostra nova normalitat”. El comportament que adoptem amb els petits i grans gests quotidians dependrà de la por amb la que vivim.
Cal pensar, fer autoreflexió de com estem i com ens sentim i treballar amb nosaltres mateixos abans de prendre decisions que puguin ser nocives per a nosaltres i per a altres. Els menuts estan al càrrec dels adults i no pot ser que paguin amb la seva vulnerabilitat. Estan creixent, formant-se. Quan més xics més vulnerables són. Mares, pares, docents, governants i tota la resta de la societat adulta som qui els hem de cuidar, no els fallem!
CONFINAMENT: FEM MEMÒRIA
Excepte poques excepcions la majoria de països tenen les seves vergonyes a admetre i a processar de com han gestionat la crisi sanitària del Coronavirus. Cap país s’havia preparat per una pandèmia malgrat els advertiments de feia temps de la OMS. En el nostre, pel que sigui, les mesures de contenció, prevenció i protecció al principi no es van fer a temps ni com calia.
Recordem que la raó del confinament era la d’aturar o reduir el col·lapse sanitari. Ha mort molta gent de Covid19, però molta altra a causa de l’epidèmia al no poder ser atesos i tractats com en circumstàncies normals es fa als pacients ingressats, sobretot entre els més grans. El virus en si no és tant letal i això els científics ho porten dient des del començament. Siguem honestos i no ens enganyem: la dimensió dels errors en la gestió de la crisi ha estat determinant en el fracàs o èxit que cada estat ha tingut. Caldria reconèixer-ho per poder treballar per a rectificar, estar preparats i actuar millor en el futur. No pot ser que ara ens quedem tant abatuts amb les xifres de morts que oblidem que hi ha hagut altres causes que no eren pròpiament virus.
Per a protegir als més grans i alhora salvaguardar la salut dels xics busquem mesures imaginatives, no empresonem la nostra creativitat. Podem fer-ho, però sovint les institucions públiques “necessiten” del moviment ciutadà per a reaccionar. En el tema educatiu la mirada des del “despatx administratiu institucional” s’ha d’obrir a la sensibilitat empàtica i maternal així com als assessoraments de professionals i famílies: pedagogs, psicòlogues, mestres experimentats, mares i pares.
En moments d’adversitat és quan poden aparèixer en les persones les millors estratègies d’intel·ligència emocional o també l’aferrament a la idiosincràsia arcaica. Hi ha persones que els patrons rígids i autoritaris d’imposició d’ordres, mandats, exèrcit i paraules bel·licistes els dóna una sensació de més seguretat. És la visió patriarcal del món. Aquesta pandèmia, però, està demostrant que aquesta forma no garanteix més seguretat ni més èxit perquè els països amb pitjors resultats de la crisi han tingut una gestió bastant o molt autoritària. Al mateix temps els països que millor els hi ha anat han tingut un lideratge femení amb més consens, comunicació, obertura i transparència amb la ciutadania. Aquell pediatra i avi acabava la carta al seu fill i nét dient “Hem utilitzat l’autoritarisme per amagar la ineficàcia”.
QUÈ ESPEREM DE LA HUMANITAT I QUÈ FEM NOSALTRES
Ens hem de preguntar qui som com a col·lectiu i com a individus si no posem els nostres infants al centre.
Veiem mares i pares que es miren la situació esperant pacientment a veure què decideixen que faran amb els seus fills al setembre quan comencin l’escola. És una llàstima que no es sentin involucrats en l’educació dels seus fills/es a les escoles. En canvi n’hi ha d’altres que s’estan organitzant per a fer casals d’estiu en petit comitè, buscant una o un mestra per “no deixar els nostres nens i nenes en casals com els de les esgarrifoses imatges d’escoles de França”.
La situació que ens ha portat el Covid19 és un desafiament a molts nivells. S’albiren canvis i la prova de que això no és cap opinió o fantasia la tenim en el gran canvi que ha representat una aturada com la que hem viscut a nivell personal i planetari amb la quarantena i confinament. No ha estat gens anodí. Hi haurà canvis externs i interns.
Haurem de mantenir-nos ben despertes/desperts, ben atentes/atents amb actitud positiva i de descoberta. Com els infants que amb mirada ben oberta exploren el món que se’ls presenta cada dia.
Estem vivint un moment estimulant. Però possiblement la pandèmia i conseqüències dividirà les persones en dos actituds principals: els que es queden paralitzats per la por i sensació d’indefensió, i els que reflexionem i serem proactius amb la societat. La descripció que fa el diccionari del terme proactiu és motivador: que s’avança als problemes i pren mesures per afrontar-los de manera positiva per provocar el canvi desitjable.
No importa si tenim fills o néts, si són en etapa escolar o ja l’han passat, l’educació dels infants ens concerneix a tothom. Hi ha un proverbi africà que perfila sàviament aquest escrit: Per educar un nen/a fa falta la tribu sencera.
El sentit de col·lectiu ens ajuda a créixer com a persones, donat que comptem amb els altres. Ens sentim actius i corresponsables de l’evolució de la humanitat. Això és, sens dubte, l’èxit en la persona.