Plorar en la Gran Amplitud

-Per cert, perquè ploraves quan ens vàrem asseure al costat de la gran cascada de Gavarnie?

-Um… potser per lo petit que em sentia en aquella immensa amplitud

12 anys va trigar el Xavi en fer-me aquesta pregunta i jo en donar-li la resposta, quan a l’any 2000 vàrem fer una estada al Pirineu. Havíem decidit anar a escalar la via clàssica de la cara Nord del Marboré. 1500 m de paret que pensàvem pujar en dos dies i un altre per la baixada. Escalar avançant al costat de la gran cascada d’aquell circ és una oportunitat única.

Arribant a peu de via, vam veure que els primers 200 m de la ruta eren part de la cascada: regalimaven 2 dits d’aigua en tota la seva amplitud. Ens havíem equivocat d’època! Era Juny i allò només es pot escalar a mitjans de Setembre, quan el desglaç ja no és tan acusat.

Ens vàrem asseure en silenci. De tant en tant, les rauxes de vent empenyien una pluja de gotes  d’aigua de la cascada que ens dutxaven completament. Malgrat el fred de les 6 del matí, vàrem mantenir-nos quiets com una roca més... El soroll de les tones de líquid que cauen lliurement des de 400 m deixaven la ment sense paraules. Silenci en una tremolor eixordadora.

De sobte el plor va arribar. Suau al principi, intens més endavant... és difícil valorar el temps d’aquella manifestació quan el temps ja no forma part de cap esdeveniment.

“En serio que estàs plorant per no poder fer la via, em deia a mi mateix?” Els escaladors d’abans estàvem acostumats a respectar les incidències vàries que la muntanya ens deparaba amb gran acceptació. Escalar era important, però ser a la natura i compartir l’aventura  amb el company de corda comptava molt. Érem i som amics de l`ànima. Complicitat, respecte, cura, ajuda...

No. No hi havia ni un bri de tristesa. Plorava amb una estranya sensació de nostàlgia i content profund. En la grandiositat d’aquell entorn s’havia dissolt tot l’esforç que ens havia portat fins allà. Un jo tan minúscul descobria un esperit tan gran com el volum d’aquell circ.

Gavarnie no és un lloc fàcil. Si t’atures la fascinació és trencadora. Soroll, aigua per tot arreu, parets abismals que creixen fins el cel, boira, congestes de neu... i quan el sol té permís... les flors... de totes les formes i colors... quasi sempre petites...

Si t’asseus al circ de Gavarnie probablement la teva ment no serà capaç de funcionar com ho fa habitualment. Una estona de no-paraula és accés a l’albir de la puresa i simplicitat de vida en si. Potser ens pot ajudar a donar valor al seu bon us. Com en moltes altres coses, la paraula és alhora grandesa i presó en l’ésser humà.

Fugint de l'excés d'aigua, dos dies més tard vàrem escalar la cara sud de la Dent d'Orlu, també al Pirineu. Durant la següent jornada va ploure sense parar i la paret estava xopa, però sense cascada. De tant remullats que estàvem no vàrem calcular prou bé l’aigua per beure que havíem de pujar amb nosaltres. El sol va sortir a l’endemà quan ja estàvem penjats a la via. A la meitat de les 9 hores del recorregut ja no en teníem ni una gota. La calor era insuportable, la roca cremava. Vàrem patir una deshidratació majúscula que ens va passar factura per molt temps. A l’alta muntanya no pots donar res per suposat. Els extrems estan molt més a prop  del que pensem.  

Contrastos, així és una part de la vida!

Aquestes circumstàncies rarament es donen en el lloc de les nostres llars. Hem aconseguit una gran estabilitat i constància de les condicions de vida en les que ens desenvolupem. Els riscos estan minimitzats en comparació amb el que dues generacions abans tenien els nostres avantpassats.

Realment estem utilitzant aquest marc de benestar per fer de la vida un focus d’unió entre els éssers humans, un camp fèrtil a on la felicitat pugui germinar?