Perineu i maxil·lars
El perineu no és el Pirineu! Bromes i aclariments a part, el perineu tots sabem que és allò que identifiquem com el sòl pelvià, la part més inferior de la pelvis que inclou les obertures anal i genital. És la base de la cavitat que conté les vísceres abdominals. Està format per un conjunt de músculs curts que s’entrecreuen semblant al que veiem en els cistells de vímet. És musculatura de contenció i forma part de tot allò que manté l’estructura del cos.
Amb l’exercici intens aquesta musculatura, que no intervé per res en els aspectes motrius, sol assolir tons alts per molts motius, un d’ells és perquè els dos esfínters de la zona no tinguin pèrdues.
Si observem les fotografies d’esportistes fent esforços intensos veurem que mantenen els maxil·lars tancats i la boca tancada. Només alguns esportistes d’elit molt comptats, podem fer aquests esforços extrems i mantenir el maxil·lar relaxat (entre ells Mesi, Michel Jordan i Usain Bolt). La resta dels mortals mantenim aquesta correlació entre el to perineal i la tensió maxil·lar.
Desgastem innecessàriament les dents durant la nit fruit d’aquesta tensió, un moment en el que hauríem de mantenir una actitud relaxada. Quan prenem consciència del sosteniment continuat de contracció maxil·lar i intentem soltar-lo veiem que ens resulta difícil i frustrant. Quan ho aconseguim ens dura poquissim. Després d’un instant ja la tornem a sentir de nou.
Les persones que estan acostumades a assolir la posició clàssica de meditació amb la columna estirada i la resta dels cos solt amb un to muscular baix (sigui amb les cames creuades o be assegut en un tamboret o cadira) experimenten sovint que el maxil·lar es deixa anar per períodes de temps molt més llargs. Perquè serà?
Tota practica meditativa ha de portar-te com a mínim a aquest punt: el cos s’assenta sobre la seva base, la respiració s’allarga mentre que el moviment abdominal l’acompanya. En aquest procés les vísceres s’acomoden plàcidament en el seu cubicle. Tot aquest procés acaba relaxant l’excés de to perineal. De forma reflexa, sense que hagis de dirigir-te a ell, el maxil·lar es deixa anar. Així funciona. Per fer una pràctica de meditació amb aquesta informació és suficient, encara que en el procés físic i psíquic hi ha molts altres elements a tenir en compte.
Una contracció continuada del sol pelvià arrossega als músculs dels gluti a augmentar el to, i fins i tot, a entrar en contractura. Aquests músculs, que en grup reben el nom pelvia-trocanterics, són una de les causes principals en les artrosis prematures de maluc i en la majoria de lumbàlgies.
A nivell psicològic, la contractura del sol pelvià i els músculs perifèrics implica un excés de control en la vida. Treballar per mantenir la previsió del futur i un ordre en els esdeveniments diaris ens ajuda a fer funcional el dia a dia deixant un espai per negociar amb tots els imprevistos que puguin sorgir d’una manera fluida. Quan una persona no sent la confiança de que pot tractar amb l’ inconegut, amb la sorpresa i imprevist i no confia en que donarà una resposta a qualsevol cosa que aparegui intenta controlar-ho tot. Viu en un estat d’alerta continuat que es manifesta en tensió perineal (i en molts altres llocs) i es fa rígida. Són uns dels símptomes bàsics de la por. Es converteix en una persona que “no viu i no deixa viure”.
En el mateix nivell psicològic, la tensió continuada a la boca està relacionada amb la dificultat per expressar el que es sent. És una forma de contenir la pressió que la part inferior del cos genera en el funcionament natural. Com la pressió no pot contenir-se eternament aquestes persones acaben fent explosions de ràbia de tant en tant, a part del rondinament continu al que sotmeten a la parròquia amb la que es relacionen.
En la llengua catalana utilitzem l’expressió “tocar de peus a terra”. Quan l’apliquem a alguna persona s’entén d’una forma molt positiva i ens diu que és algú estable, amb vida organitzada, fluida, cabal, contenta i amb capacitat i seguretat en ella mateixa per donar respostes i adaptar-se a les circumstàncies. Quan diem “aquest/a no hi toca” entenem que és algú que viu en una frustració continuada i intoxica el seu entorn amb la seva desubicació. Normalment intentem defugir d’aquestes persones, i sinó podem les mantenim a una certa distància.
Tothom toca amb els peus al terra però això no implica que “toqui de peus a terra”. Això significa que la persona té contacte amb la realitat. Veu el que hi ha, negocia amb el que hi ha, parla amb el que hi ha, viu el que hi ha… gran part de la felicitat en la nostra vida és relacionar-se amb el que hi ha verdaderament en lloc del que ens inventem (com Don Quixot).
Soltar el perineu i el reflex de soltesa espontània del maxil·lar ens ajuda a connectar energèticament amb la planta dels peus. És com si quelcom s’obrís allà, ens arrela i el que és més important ens situa en la calma del present. El reflex espontani d’aquest procés és que els ulls s’obren relaxadament al que tenim davant, sigui físicament o vitalment.
Aquestes són algunes de les arrels biològiques del Seny. Totes aquestes explicacions ens haurien de motivar a conduir la consciència a les parts de les que parlem i realitzar pràctiques que treballin aquests aspectes. Cal acumular hores de pràctica perquè els efectes siguin profitosos per la nostra via. La informació sense treball forma part del turisme informatiu de la nostra època digital. I és tan addictiva com tòxica.
Pràctica
Text
Aquesta meditació es fa amb els ulls oberts
Comença posant l’atenció en com et sents en aquest moment. No modifiquis res, no intentis canviar res per sentir-te d’una manera o d’altra. Dóna’t el temps de sentir acceptant tot el que perceps i experimentes.
Pren consciència de la boca… dels llavis… de les dents i queixals… les genives… el paladar rugós… el paladar llis mes endarrere… les angines… la campaneta… la cavitat de la gola… … …
Ara dirigeix l’atenció a l’espai que hi ha sota el lòbul de les orelles i una miqueta més endavant. És el lloc a on articulen els maxil·lars… Intenta soltar l’articulació deixant que la boca quedi mig oberta. Observa la inèrcia per tornar a tancar-se. Resta en aquesta concentració per uns moments…
Ara centra’t en la zona perineal… observa-la… és una àrea de teixit amb un cert gruix i un to tibant… és el receptacle que dona base a les vísceres… … … intenta soltar aquesta àrea perineal… no esperis que hi hagi un moviment palpable com era el de l’obertura de la boca… la soltesa és un canvi subtil en el to dels músculs del sol pelvià… potser el que podries apreciar és que els músculs de les natges deixen anar una certa contracció, si és que l’estaven sostenint…
Amb la pèrdua subtil de tensió perineal observaràs immediatament un afluixament notable de la tensió dels maxil·lars… Si mantens la focalització en el perineu la soltesa maxil·lar es manté amb molta més facilitat que si ho intentes només a dalt… resta aquí per uns moments…
Aquest acte reflex es produeix sempre acompanyat de l’element central sobre el que pivota qualsevol introspecció: la respiració… … …
Comque la boca està oberta és convenient que part de l’aire que respires entri per aquest canal també…, ulls oberts… boca oberta… aire entrant omplint els pulmons, empenyent el diafragma cap baix… la panxa és dilata… i la zona perineal rep la pressió respiratòria que ha començat dalt… … … segueix detingudament aquest procés durant algunes respiracions…
Ara focalitza’t en el procés d’exhalació… amb la sortida de l’aire la pressió perineal remet, la panxa es contrau lleugerament, el diafragma ascendeix i els pulmons es buiden… segueix detingudament aquest procés durant algunes respiracions.
Malgrat la subtil dilatació i contracció dels sòl pelvià (també anomenat diafragma pelvià) el to que mantenen aquest músculs no augmenta en el més mínim, ans al contrari, subtilment es va deixant anar més i més… Pots tenir una sensació d’expansió de tota la base de la pelvis… la columna creix i s’estira sense esforç cap el cel mentre el pes es manté arrelat en la base…
Observa la qualitat de la teva mirada… Pots constatar que es com si s’hagués netejat… la visió és més clara… aprecies els contorns de les formes que tens al davant… cada objecte és una forma en si mateixa i no una amalgama incrustada… pots moure una mica els ulls i també suaument el cap…
La producció de pensaments s’ha alentit… fins el punt en el que la cognició es relativa al que estàs percebent en aquest moment… aquest moment és un assoliment… un regal que t’atorgues i que reparteixes en el teu entorn.
Estàs desperta i calmada alhora… podries començar una conversa així… o caminar… o llegir… o qualsevol cosa.
Estigues el temps que vulguis en aquest estat de gràcia i quan et moguis per entrar en el teu fer quotidià intenta mantenir el contacte amb ell tot el temps que puguis.