Els núvols arran de terra
-Diu que no vol les galetes d’arròs ni els liofilitzats.
- Però si no te res per menjar?
- Diu que té un problema a les dents i que no pot mastegar segons què
- Ah...
Camí per deixar la Blanca a l’estació d’autobusos de Lleida, l’Stefan veu un home de raça negra en estat d’indigència just davant d’on hem aparcat la furgoneta. Com és habitual en ell, baixa i li pregunta. Ens estranya sentir-lo parlar en alemany. Després ens explica que aquest noi (no deu arribar als 30 anys) ha vingut d’Alemanya a on treballava des de fa un temps i ara buscava feina al camp de Lleida. Ningú li ofereix treball, no té casa, ni menjar, ni diners per enviar a la seva família a Gàmbia ni per tornar a Alemanya, ni... És una situació en la que el NO relacionat amb la carència sembla omplir-ho tot. Accepta alguna llauna de tonyina, galetes dolces i poca cosa mes. L’únic que pot mastegar... Acabem donant-li diners, que sempre són convertibles en qualsevol cosa que hom cregui que necessita.
El silenci de paraules omple la furgoneta mentre fem camí cap a casa. Cadascú està fent la digestió d’aquest encontre com pot. Deixem sonar l’emotiva versió del tema principal del segon moviment del Concert D’Aranjuez de Joaquin Rodrigo pel grup de jazz del guitarrista Jim Hall ( si tens spotify en amb aquest enllaç el pots trobar https://open.spotify.com/track/0QVvZNHwBOPAGXgUfkfL5P?si=0TG335hpT1-iRpVpUFsHRw). Bàlsam per alleujar la desgracia que una societat rica com la nostra sosté mentre mira a un altre costat. En aquesta peça magistral, el tema és presentat d’una forma tendra. Quan la base rítmica amb el baix i la bateria apareix, cada un dels solistes, un per un, l’explica a la seva manera. Estan “parlant” del mateix però ho expressen tan diferent! És quan apareixen les llàgrimes... manifestació de tot... de goig, tristesa, èxtasi, dolor, bellesa, astorament… Tot alhora. Com quan aquests músics s’atreveixen a expressar-se solapant-se plegats, tots alhora… escoltant els altres sense perdre el contacte amb el que volen dir.
Em fa pensar en quantes maneres diferents que les persones tenim per interpretar i entendre la realitat, les circumstàncies i els esdeveniments en els que ens veiem immersos.
Quina d’elles és la que és veritat?
De tot el que una persona és capaç de sentir i pensar,
Què és el més profund i beneficiós?
Atenent a tot el que sentim i pensem i tot el que senten aquells que ens envolten
Com fer perquè la nostra manifestació i expressió s’harmonitzi mínimament amb les veus d’aquells que no sóc jo?
Protegint-nos del vent del sud acabem aturant-nos a la vertical cara nord del coll d’Añisclo. És el darrer àpat que farem de tot allò que portem a sobre. En 5 o 6 hores ja serem al cotxe (que ja veiem com un puntet minúscul), un cop haguem baixat aquest 1200 m verticals amb tantes ziga-zagues que quedes estabornit. Per això decidim donar tot el menjar que ens sobre a aquells que continuaran caminant. Un grup de dos noies i un noi d’Holanda i Alemanya porten 16 dies fent la travessa Transpirinenca. Estan tan prims com contents de rebre els aliments.
Malgrat l’esforç, el cansament, els dolors i tot el que implica una excursió com aquesta, tant ells com nosaltres pertanyem a la part de la societat del benestar amb privilegis. Hem triat sortir de la zona de confort de les nostres llars i viles per sotmetre’ns voluntàriament a una experiència dura que creiem que necessitem, que ens nodrirà i ens farà créixer i madurar com persones. El nostre company de Gàmbia viu involuntàriament la intensitat de la intempèrie amb molt poques possibilitats per sortir d’allà. Fa que pensar, dóna per sentir... ... ... el cor ple de joia per tot el que ha implicat l’excursió es veu obligat a obrir-se també a la realitat de la precarietat, la mancança, la desesperança, l’oblit, la insignificança... Cap polaritat anul·la l’altra... sinó que en que el reconeixement encara ens fem més grans i oberts que les valls que hem trepitjat.
No permetre’ns el gaudi perquè hi ha sofriment en el món
Quan integrem simultàniament goig i sofriment en el mateix acte de consciència
ens trobem assentats en la realitat,
amb presència del cos recolzat al terra,
amb la ment serena fruit de l’acceptació del que és…
en la Pau que sorgeix en aquell que és conscient de l’acte de ser conscient.
la lluita ha cessat per aquest moment…
Aquest és un dels actes compassius que podem dedicar al benefici de tots els éssers
Els núvols arran de terra