Deixem-ho aquí!
Una anècdota
Al 1994 vaig transitar aquesta travessa amb el meu amic Jaume. Acostumat al treball a les oficines d’una entitat bancària i al poc exercici, dormir al ras el primer dia en una cuneta de la carretera local que conduïa al Canó d’Anyisclo, al costat del cotxe, ja va representar una experiència insòlita. Caminar 4 hores amunt per un sender desdibuixat sense res a l’estomac, un màster en dejuni. Esmorzar un bocí de pa i un tros de fuet, un doctorat en frugalitat.
-“Eh tu, ja arribem al final d’aquesta tortura d’escletxa. I ara que fem!”
Vaig assenyalar amb el dit amunt i a l’esquerra cap una franja de pedres de tartera que travessava una paret amb un gran estimball i vaig dir:
-Quan arribem al final del circ, flanquejarem fins que puguem agafar un camí que passa per aquella feixa, és diu la “Faja de las Olas”.
-Si home, voldràs que jo passi per allà. Tu estàs boig! Si no es veu cap camí. No veus el tros de paret que hi ha a sota? Si caiem haurem mort de gana abans de tocar terra. Ja estic marejat abans d’arribar-hi.
Al 2021 vàrem tornar a fer la “Faja de las Olas”, però en sentit contrari. L’accés a aquesta faja és un dels passos més espectaculars del GR 10, el camí que travessa els Pirineus de cap a cap. És a on es troba la dificultat tècnica. Vaig quedar sorprès de la quantitat de material de seguretat que estava instal·lat en la zona més complicada. Desenes de metres de cable d’acer i cadenes gruixudes feien accessible el que és un tràngol si hom no està fet a l’escalada.
El Jaume no havia escalat mai, ni tan sols estava acostumat a caminar per la muntanya. Havia saltat de la cadira darrera del mostrador de l’oficina i havia canviat l’americana i la corbata per una pesada motxilla. M’havia seguit per l’amistat que ens unia. Al 1994, al pas dificultós només hi havia uns pocs metres de corda podrida, que em sembla que no vàrem tocar ni un ni l’altre.
Un cop s’ha superat l’accés ve el que és pròpiament la “faja de las olas”. Consisteix en travessar més o menys horitzontalment un camí de pedretes a una distància d’entre 10 i 15 metres d’un precipici molt profund en un entorn en el que tot és exageradament gran en comparació al que és un cos humà. La veritat és que és fàcil sentir que hom voldria saltar al buit, com si es tractés d’un imant que atrau.
Vaig quedar sorprès de com el Jaume va superar tots els obstacles del pas d’accés a la faja. Pensava que no ho faria amb aquella facilitat. Però quan vam arribar a la faja...
-Tio, que hi ha 300 metres abans d’arribar a sota si caiem!
Cada vegada avançàvem més lentament, fins que es va aturar i va dir:
-Deixem-ho aquí! Marxa, jo ja ho fet tot a la vida i tu tens molta cosa encara per empentar!
No cal explicar que vàrem intercanviar paraules en un sentit i l’altra durant una bona estona. Però allò semblava blindat. Cap resultat. Encara que s’intenta, de poc serveixen els raonaments quan una persona es troba en aquest estat. L’experiència ens ensenya a deixar passar l’estona… no alterar més l’alteració… utilitzar el silenci que s’allarga en el temps…, i confiar… és la vaselina per l’asserenament.
En Jaume havia quedat estirat boca terrosa sobre el petit sender. No podia obrir els ulls ni mirar res. El vaig deixar allà en aquella postura patètica i vaig fer tota la faja fins el final amb la seva motxilla i la meva i les vaig deixar allà. Quan vaig tornar no sabia el que em trobaria. S’havia tombat estava assegut recolzat sobre unes pedres inclinades mirant cap el cel.
Una hora més tard començàvem a avançar agafats de la mà. Vàrem trigar entre 3 i 4 hores en fer el que es fa en 15 minuts.
-Ostres, estava tan marejat que no veia el camí, només pedretes en les que podria relliscar i el precipici. Estava capficat amb la timba que teníem sota els peus. M’he obsessionat al tenir tant temps per veure la paret des de baix mentre pujàvem pel canó. Només pensava “no serè capaç, no podré, em cagaré…”
3 dies més tard vàrem acabar la travessa caminant jo darrere del Jaume i demanant-li que m’esperés de tant en tant. Els passos difícils els va fer amb una lleugeresa que em sorprenia i les timbes (que jo pensava quan ens acostàvem “ara veuràs”) ni les veia.
-“Em sembla que ho vaig deixar tot en aquella crisi de tonteria que em va agafar a la faja. Tot l’estrès de la Caixa, de la família i de tot…” confessava un cop que descarregàvem les motxilles al cotxe. “A més, no m’has donat gairebé res de menjar. M’has tingut famèlic durant tota la travessa. Però no m’ha anat malament. Ha estat com una purga. Malament al principi, però ara em sento amb forces i lleuger com feia temps que no hi estava.”
Una realitat
“Deixem-ho aquí” és va convertir en un “ho he deixat anar tot allà”. Amb l’esquer d’una volta per muntanyes i valls el Jaume va entrar sense decidir-ho en un purga. Una verdadera purga és una purificació de les entranyes físiques i psíquiques. Hom decideix entrar-hi voluntàriament i assumir totes les etapes que comporta. Normalment els primers dies són desagradables i fins i tot dolorosos. Tots els que hem fet aquestes pràctiques sanadores sabem que si persistim el temps suficient el resultat és similar al que va experimentar el Jaume: energia, content, lleugeresa…, i el que és molt important, una forma més clara de contemplar el que hom està fent amb la pròpia vida.
Abans de la societat de confort que ara tenim, la purga s’administrava d’una manera periòdica o puntual segons convingués. Les iaies i mares sotmetien a la canalla als desagradables oli de ricí o de fetge de bacallà. Esperant diarrees, granets i altres expressions corporals que s’entenien com una purificació, una acció que els ajudaria a mantenir-los sans.
En l’entorn de la cultura cristiana la Quaresma amb les seves restriccions alimentàries era també una altra forma de purificació. Actualment només la comunitat musulmana manté el període del Ramadà com una activitat que els separa de la forma habitual de menjar i de reunir-se al voltant de la taula. Totes dues estan sostingudes des d’una visió religiosa del món en el que suposadament el Déu del culte ha donat aquestes directrius a seguir.
L’alfabetització i l’accés a la cultura del gran gruix de la població en les societats europees modernes, junt amb el gran daltabaix que va significar la Revolució Francesa fa 2 segles i escaig, ha fet que la creença religiosa tradicional hagi perdut control social i juntament a altres tipus d’ideologies tracten de donar explicacions al misteri de l’existència humana. Un dels aspectes negatius és que amb aquesta davallada la majoria de la població europea ha perdut el contacte amb les beneficioses pràctiques d’abstinència transitòria.
La supervivència de la versió actual del capitalisme es basa en que aquells que participen en ella han de consumir continuadament i en una quantitat ascendent. Si no hi ha creixement el sistema es veu abocat al col·lapse. No cal haver fet un doctorat en Ciències Ambientals, Medicina i en Psicologia per albirar l’impacte que això comporta a nivell de l’entorn natural, la salut i psicològicament.
Sense saber-ho el Jaume amb el “deixem-ho aquí” estava fent un tall transitori amb la rutina de la seva vida i les conseqüències que això implicava en lloc de fer una declaració d’entrega definitiva de la Seva vida. Es va transformar en “deixem aquí” la manera de fer, de menjar, de moure’ns, de relacionar-nos… i confiem en que s’inicia a dins nostre un procés de buidatge de toxines, de reparació, regeneració… que ens condueix a un format nostre més clar i lleuger.
La dinàmica de la societat de consum necessita que ingerim el menjar que produeix, el necessitem o no, sigui saludable o no. Si no tenim consciència d’això la facilitat en l’accés a qualsevol tipus d’aliment fa que entrem sense adonar-nos en el circuit de l’addicció. Un circuit en el que el poder de la voluntat ha quedat seriosament afeblit. Sense voluntat no hi ha llibertat.
Orfes de la creença en la que les escriptures sagrades són la veu amb la que Déu parla als éssers humans hem de trobar altres maneres d’assolir un ordre, higiene, benestar, convivència, salut i sostenibilitat que no sigui la por a les conseqüències que la desobediència a la llei divina pugui comportar-nos. Som hereus del pensament il·lustrat que va desplaçar la creença religiosa com aglutinadora de l’ordre i la salut social i la va situar com una eina més en la recerca espiritual de l’ésser humà. La il·lustració va posar l’èmfasi en l’ús de la raó i va crear els fonaments pel desenvolupament científic: a on no es donen per vàlides les paraules de ningú sinó són susceptibles de validació a través d’experiments que les corroborin.
Utilitzar la raó és l’eina que tenim a l’abast per gaudir dels efectes saludables al fer interrupcions transitòries en la nostra manera de fer en la vida. Sense quarantenes imposades des del Cel hem de ser suficient madurs per suggerir-nos-les a nosaltres mateixos com una forma d’exercir el poder de la nostra voluntat.
D’entre totes les pràctiques interruptores que podríem fer, aquí en ressaltem dues: L’ALIMENTÀRIA I LA INFORMATIVA.
Hi ha persones que dejunen d’una forma natural, altres s’apliquen dietes depuratives un o dos cops a l’any. Tant una pràctica com l’altra necessiten de coneixement i una preparació perquè l’activitat sigui realment de benefici.
Darrerament un gran nombre de persones estan utilitzant un tipus de purificació que nosaltres creiem molt útil: EL DEJUNI INTERMITENT. Es tracta de no fer un o dos àpats durant la setmana durant mesos. Hi ha llibertat per saltar-se esmorzars, dinars o sopars. Les persones trien segons veuen que podran allargar-lo durant un bon temps. És un tipus de dejuni fàcil de fer i sense els efectes catàrtics de pràctiques més intenses, sobretot en el primers dies. (Les persones amb malalties han de preguntar al seu metge si aquest tipus de dejuni és apropiat pel seu estat)
LA INTERRUPCIÓ DE LA INFORMACIÓ és l’altre eina purificadora que creiem imprescindible. Noticies, novetats, comentaris i xafarderia a les xarxes socials, mantenir-se ocupat amb sèries, concursos, documentals… Fins al punt que no es pot deixar de mantenir-se connectat a través de canals d’informació i entreteniment. És una compulsió informativa.
Les VACANCES haurien de tenir aquest ingredient per ser un període realment de descans profund i regeneració. Una part hauria de significar un retir de les rutines alimentàries i de la connectivitat a les fonts d’informació. La majoria de les persones solen retirar-se només de la rutina laboral mentre que les altres fins i tot augmenten.
Aquesta és una de les causes per les que les societats del confort augmenten més i més la densitat vital en les persones que les habiten. A més, les fa menys sensibles a les conseqüències que aquesta manera de viure té sobre l’entorn i sobre els països pobres que produeixen les matèries primeres per a la societat de consum.